Estic embarassada es pot alterar la sang, m’he de preocupar?

Durant l’embaràs es poden produir canvis en el torrent sanguini, degut als canvis que es produeixen al nostre cos.

 

  • Augment de volum sanguini:

Al realitzar més funcions que les habituals, és lògic que el teu organisme requereixi més sang. Durant l’embaràs passaràs a tenir prop d’1,5 litres de sang més que l’habitual, és una sang menys viscosa, perquè el plasma el líquid que compon la sang augmenta en major mesura que els glòbuls i les plaquetes. Aquest volum extra de sang serveix també per pal·liar les conseqüències d’una possible hemorràgia durant l’embaràs o el part.

 

  • Taquicàrdia i augment dels vasos sanguinis:

Amb l’augment del volum de la sang, es dilaten més els vasos sanguinis. La sang circula més lentament, i amb la pressió de l’úter sobre els capil·lars es produeix la famosa escletxa. A més, el teu cor bombeja a major velocitat de l’habitual, per poder cobrir tant les teves necessitats com les del teu nadó. Per tot això, és habitual que les embarassades tinguin una tensió arterial més baixa que el normal.

 

  • Anèmia:

En augmentar el plasma, el nivell dels glòbuls vermells descendeix. Per això des del segon trimestre es pauta a les embarassades un suplement de ferro, per evitar l’anèmia.

M’han diagnosticat gota, com puc baixar l’àcid úric?

La gota és una forma d’artritis que es caracteritza per l’acumulació de cristalls d’àcid úric a les articulacions i que provoca dolor i inflamació. Característicament, la gota es produeix a la base del primer dit del però els cristalls també es poden acumular sota la pell i poden formar “pedres” (càlculs) al ronyó.

Aquests símptomes s’acostumen a manifestar de manera sobtada i en forma de crisis, que amb el temps es poden agreujar i prolongar.

Hi ha diferents malalties i hàbits relacionats amb el vostre estil de vida que poden incrementar el risc de desenvolupar gota:

  • Obesitat
  • Pressió arterial alta
  • Malaltia renal crònica
  • Consumir grans quantitats d’alcohol (principalment cervesa i licors d’alta graduació)
  • Consumir grans quantitats de carn, marisc i begudes amb alt contingut en fructosa

Hi ha dos tipus de tractaments disponibles amb objectius diferents:

  • Tractament de l’atac agut de gota, per al control del dolor i la inflamació. Consisteix a prendre medicaments els dies que dura l’atac de gota. Cal iniciar-lo al més aviat possible.
  • Teràpia de disminució de l’àcid úric, per evitar que la malaltia evolucioni. Consisteix a prendre medicaments i introduir alguns canvis en l’estil de vida durant períodes llargs de temps amb l’objectiu d’aconseguir unes concentracions d’àcid úric baixes en les quals no es formin nous cristalls i es dissolguin els existents. Tenint en compte això, habitualment us faran anàlisis periòdiques per controlar la hiperuricèmia.

Per baixar els nivells d’àcid úric, a banda de mantenir un pes saludable, també es recomana fer activitat física regularment, seguir una dieta equilibrada i evitar: les dietes amb dejunis, l’alcohol, especialment la cervesa i els licors d’alta graduació, les begudes edulcorades, els àpats contundents i la ingesta de grans quantitats de carn i marisc.

Consells per a evitar els problemes auditius

Els problemes auditius són cada vegada més nombrosos entre persones de la tercera edat. Tot i que es poden patir dificultats auditives al llarg de tota la vida, en qualsevol etapa i fins i tot conviure-hi amb elles des del naixement. Des del Servei d’Otorrino del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem en què consisteixen la hipoacúsia i els acúfens, les problemàtiques més comunes.

Què és la hipoacúsia?

La hipoacúsia és una disminució de la capacitat auditiva. Aquesta pèrdua d’audició pot afectar només a una única oïda o a les dues. Aquest tipus de sordera és molt comuna en persones de la tercera edat, però també pot afectar a persones joves o fins i tot des del naixement.

Aquesta reducció de la capacitat auditiva pot aparèixer després d’haver sotmès al sistema auditiu a una sobreestimulació, com passa en el cas de les persones que estan exposades a sorolls regularment. Aquestes estan predisposades a patir trastorns auditius.

Què són els acúfens?

El tinnitus, també conegut com a acufen, és la percepció de so que no té una font externa, per la qual cosa altres persones no poden escoltar-lo. Sovint, el tinnitus es descriu com un timbre a les oïdes.

Símptomes

  • Sensibilitat extrema al soroll comú. Qualsevol soroll quotidià provocarà molèsties en la persona que pateix el problema.
  • Aparició de timbres o acúfens. Amb més freqüència es perceben en el silenci i quan es té ansietat o nerviosisme.
  • Pèrdua d’audició. Pot ser lleu, mitjana, severa o profunda.

Prevenció

  • Evitar els sorolls forts. Especialment, aquells que superin els 85 decibels (motocicletes, sirenes, petards…).
  • Protegir les oïdes davant el soroll. Fent servir taps o orelleres.
  • Fer-se revisions mèdiques auditives.

Agenda la teva cita aquí.

Com frenar la miopia durant la infantesa

L’OMS ja qualifica la miopia de pandèmia. I és que actualment a escala mundial afecta un 23% de la població, però d’aquí a 2050 es calcula que aquesta proporció augmentarà al 50% de la població. Per això la prevenció de la miopia és un focus important d’actuació en l’àmbit oftalmològic i sanitari en general.

La infantesa, una etapa clau

Una línia d’acció és frenar el progrés de la miopia durant la infantesa, abans que l’ull assoleixi gaires diòptries, per aconseguir que el/la pacient arribi a l’edat adulta amb el mínim de miopia possible.

A més, cal tenir en compte, d’una banda, que durant la infantesa els ulls creixen, són més elàstics i més reactius, de manera que alguns tractaments resulten més efectius. D’altra banda, l’edat en la qual hi ha més risc d’augment de la miopia és dels 10 als 15 anys, per la qual cosa cal observar i tractar especialment els pacients miops d’aquesta franja d’edat.

La miopia durant la infantesa limita al/la pacient en la seva activitat quotidiana (per fer esport, per banyar-se…), ja que a partir de les 0,75 diòptries adquireix una forta dependència de les ulleres. Però a més, tenir aquest defecte refractiu en una edat tan primerenca augmenta el risc  de poder tenir estrabisme, ull gandul o ambliop, miopia magna (més de 6 diòptries) i patologies durant l’etapa adulta.

Què podem fer per prevenir-la?

Actualment, hi ha diverses opcions de tractaments per frenar la progressió de la miopia i fins i tot prevenir-ne l’aparició.

A la consulta amb l’especialista en oftalmologia pediàtrica, es poden fer proves com la biometria (permet el seguiment del creixement de l´ull) i administrar tractaments com el col·liri amb atropina. També hi ha correccions òptiques com les ulleres amb vidres de desenfocament perifèric o algunes lents de contacte, com les orto-k, totes elles orientades a disminuir el progrés de la miopia.

Fora de la consulta, es poden seguir uns hàbits saludables que ajuden a reduir el risc de desenvolupar miopia durant la infantesa:

  • Reduir el temps d’ús de les pantalles. Si es fan servir, sempre és millor que siguin grans, com la de l’ordinador, per sobre de les pantalles petites, com la del mòbil.
  • Passar temps a l’exterior, com a mínim 8 hores a la setmana.
  • Dormir les hores necessàries recomanades per a l’edat de l’infant.
  • Dur una alimentació equilibrada, com ara la dieta mediterrània, i reduir la ingesta de sucres.

Amb tot, és fonamental acudir a revisions oftalmològiques periòdiques a partir dels 18 mesos, encara que l’infant no es queixi o no sembli tenir cap problema de visió. Com més aviat es detecti la miopia o el risc de desenvolupar-ne, més fàcil serà frenar-la.

6 consells per a prevenir les hemorroides

El sedentarisme i altres hàbits quotidians poden incrementar el risc de patir algunes patologies com les hemorroides, un tipus de variu anal que pot durar diversos dies i que sovint reapareix amb el temps.  Des del Servei d’Assistència Ràpida (SAR) del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com detectar-les i prevenir-les.

Què és una hemorroide?

Les hemorroides internes provoquen sagnat rectal que es pot observar en el paper higiènic a l’hora de netejar-nos després de les deposicions; serà com una taca vermella brillant o gotes de sang fresca. En el cas de les hemorroides externes es pot sentir al voltant de l’anus un embalum, amb dolor associat o sense, picor o secreció de moc després de les evacuacions intestinals.

Què és una fissura anal?

Les fissures anals solen causar dolor intens durant i després d’una evacuació intestinal, i presentar restes de sang vermella en netejar-se. També solen estar associades amb picor i pot presentar una esquerda perceptible a la pell de la zona de l’anus.

És important visitar al metge una vegada que apareixen els primers símptomes i no autodiagnosticar-se, l’especialista podrà proporcionar-te les pautes correctes una vegada detecti si es tracta d’una hemorroide o una fissura anal.

6 consells de prevenció

  1. Menja aliments rics en fibra i beu molta aigua.
  2. Agrega suplements de fibra per a evitar el restrenyiment.
  3. Evita els esforços a l’hora de defecar.
  4. No aguantis les ganes d’anar al bany.
  5. Fes exercici.
  6. Evita estar assegut durant molt de temps.

Agenda la teva cita aquí.

Les principals diferències entre infertilitat i esterilitat

Els últims estudis assenyalen que el 20% de les parelles poden experimentar problemes de concepció durant l’etapa reproductiva. Això es tradueix en infertilitat i esterilitat. Dues afectacions que s’han de consultar i estudiar en profunditat amb un bon especialista del sector. Des del servei de Ginecologia del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem què signifiquen aquests conceptes, les principals diferències i com tractar-los.

Què és la infertilitat?

Parlem d’infertilitat quan la dona es queda embarassada, però no aconsegueix que la gestació arribi a terme patint el que s’anomena abortaments de repetició. L’origen de la problemàtica pot estar en problemes genètics, problemes circulatoris o malalties de salut dels progenitors. Malgrat això, no sempre es troba la causa de manera fàcil i es precisen d’estudis complementaris per arribar al diagnòstic definitiu i poder iniciar un tractament.

Què és l’esterilitat?

Aquest concepte defineix els casos en què la parella o la dona no poden aconseguir un embaràs malgrat intentar-ho al llarg del temps. Cal que en la consulta acudeixi la dona amb la seva parella perquè els estudis i les proves es realitzin a tots dos.

En les dones s’estudia la salut hormonal i la capacitat dels ovaris de produir ovulacions i fol·licles. També es té en compte la forma i funcionalitat de les trompes de Falopi i de l’úter. La revisió ginecològica ajuda a conèixer l’estat de salut a nivell reproductiu.

Per estudiar el factor masculí, la principal prova és el seminograma que detecta el nombre i la funcionalitat dels espermatozoides. Les condicions de recollida del semen han de ser molt específiques, per això és important informar correctament sobre totes les passes per a la recollida de la mostra, assegurant així un bon resultat.

Agenda la teva cita aquí.

Què és l’estrabisme?

Coneixes algú que desvia un ull respecte de l’objecte que està mirant? És probable que aquesta persona pateixi estrabisme, un problema de salut ocular relativament freqüent en infants, però que també afecta molts adults. Es pot presentar a partir dels 6 mesos d’edat (estrabisme congènit), durant la primera infantesa (estrabisme infantil) o a partir dels 6-8 anys (estrabisme de l’adult).

En el cas dels infants, es pot produir per malalties que afecten la retina o el nervi òtic, un funcionament inadequat dels músculs oculars, un defecte refractiu (miopia, astigmatisme o hipermetropia) o a conseqüència d’un quadre d’estrès.

Pel que fa als adults, sovint es tracta o bé d’un estrabisme que havia quedat latent durant un temps, però es fa palès més endavant, o bé té l’origen en altres malalties, com accidents microvasculars (la diabetis, la hipertensió arterial…) accidents cerebrovasculars o tumors del sistema nerviós central. Puntualment, també podria aparèixer després d’una cirurgia ocular com la de cataracta, la de despreniment de retina o la de glaucoma (implant valvular).

Tractaments per l’estrabisme

Hi ha moltes opcions terapèutiques mèdiques i quirúrgiques per tractar l’estrabisme. La més adequada per cada cas la podrà indicar l’oftalmòleg/òloga després de la revisió del/la pacient i del seu historial clínic.

Alguns d’aquests mètodes són la teràpia visual (exercicis per modificar la manera de treballar l’ull), els prismes (lents en forma de falca que s’incorporen a les ulleres i desvien el curs dels raigs lluminosos, de manera que realineen les imatges per fer-les coincidir amb els eixos visuals), les injeccions de neuromoduladors (una toxina que immobilitza els músculs amb un excés d’activitat, amb la qual cosa s’estabilitza la funció muscular i s’alleugen els símptomes propis de la desviació) o la cirurgia d’estrabisme (ambulatòria, però sovint requereix més d’un procediment per aconseguir els resultats desitjats).

Aquestes opcions s’apliquen quan l’estrabisme no es pot corregir amb ulleres, de vegades acompanyades d’oclusions oculars amb pegats, que és un dels mètodes més habituals per tractar l’estrabisme infantil.

Estrabisme o ambliopia?

L’estrabisme sovint es confon amb l’ambliopia o ull gandul. Mentre que el primer implica que els dos ulls no mirin simultàniament al mateix punt, la segona es basa en la preferència que dona el cervell a la visió d’un dels dos ulls, la qual cosa provoca que l’altre ull no s’estimuli i no acabi fent la seva funció correctament.

La correcció de l’ull gandul o ambliopia no sol ser efectiva més enllà dels 8 anys. El tractament de l’ull gandul en infants es basa a tapar l’ull que té una visió millor (normalment el que no es desvia) per estimular visualment l’ull desviat o gandul, es realitza amb oclusions amb pegats durant unes hores determinades al dia i uns dies de la setmana a criteri de l’oftalmòleg/òloga.

No hi ha tractament per a l’ull gandul en adults (només per a l’estrabisme per millorar l’estètica del pacient). Per això és molt important fer les revisions oftalmològiques pertinents abans d’arribar als 8 anys; un diagnòstic a temps pot corregir l’ambliopia i evitar arribar al punt que no es pugui tractar.

Les claus de la malaltia de Crohn

La malaltia de Crohn és una malaltia inflamatòria crònica intestinal que comporta lesions de forma recurrent a qualsevol lloc del tub digestiu. Afecta especialment persones joves que presenten episodis de símptomes estomacals com ara diarrea, dolor abdominal, febre, sang a les deposicions o fístules. La malaltia de Crohn provoca diversos problemes de salut que poden comportar canvis en els àmbits personals, socials i familiars de la vida dels pacients. Des del servei de Digestiu del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com detectar aquesta malaltia i el seu tractament.

Els símptomes

Els símptomes que es presenten amb més freqüència en un brot d’aquesta malaltia són:
  • Símptomes digestius: dolor abdominal, diarrea o emissió de sang i/o moc en la femta.
  • Símptomes no digestius: anèmia, lesions a la pell, inflamació articular o aftes bucals.

El diagnòstic

Per fer el diagnòstic, el metge es basa en la suma de símptomes que el porten a demanar les proves complementàries que identifiquen i localitzen les lesions en el budell. La prova més important és la colonoscòpia, que consisteix en la introducció d’un tub flexible per l’anus que permet visualitzar l’interior del budell i mitjançant el qual es poden obtenir biòpsies.  Els resultats de les biòpsies serveixen per confirmar el diagnòstic.

El tractament

La base per a la recuperació és el tractament farmacològic. El més important, un cop acordat el tractament amb l’especialista, és no deixar-lo, ja que això implicaria recaigudes i un mal control de la malaltia. Agenda la teva cita aquí.

Al·lèrgies alimentàries, com detectar-les?

 

L’al·lèrgia alimentària és una resposta immunitària exagerada de l’organisme que es produeix en persones hipersensibles a conseqüència de la ingestió, la inhalació o el contacte amb un aliment determinat o els seus derivats, o amb un additiu contingut en aquest aliment. Les persones que en pateixen presenten símptomes quan ingereixen, inhalen o tenen contacte amb aliments que per a la majoria de la població són segurs i saludables. Des del servei d’Al·lergologia del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com tractar les al·lèrgies alimentàries.

Les conseqüències de les al·lèrgies alimentàries

En algunes ocasions les al·lèrgies alimentàries poden provocar trastorns greus i, fins i tot, arribar a comprometre la vida de les persones: això passa quan es desencadena el que es coneix com a anafilaxi, un procés de molta gravetat que pot afectar tot l’organisme i que requereix atenció mèdica urgent.

Qualsevol aliment pot produir una reacció al·lèrgica, però els més comuns i que causen les reaccions més greus són la llet i derivats, els ous, la fruita, la fruita seca, els cacauets, la soja, el peix i el marisc.

El fet que certs aliments produeixin amb més freqüència reaccions al·lèrgiques està directament relacionat amb l’edat i els hàbits nutricionals de les persones afectades.

Generalment, la simptomatologia comença immediatament, pocs minuts després d’haver ingerit l’aliment i rarament un cop passades dues hores.

Els símptomes més comuns:

  • Picor o inflor dels llavis, la llengua o la boca.
  • Inflor de la cara i les parpelles.
  • Urticària, borradura o granissada.
  • Picor o opressió a la gola, dificultat per empassar.
  • Dificultat per respirar, xiulets.
  • Dolor abdominal, nàusees, vòmits, diarrea.
  • Mareig, desmai.
  • Pressió sanguínia baixa (hipotensió).

L’únic tractament eficaç davant d’aquesta patologia és evitar estrictament l’aliment que conté l’al·lergen o els al·lèrgens responsables de l’al·lèrgia.

La persona especialista en al·lèrgies, un cop fet el diagnòstic, indica quins aliments s’han d’evitar i prescriu una dieta basada en l’exclusió d’aquests aliments.

Cal tenir la màxima informació sobre l’aliment o grup d’aliments que provoquen l’al·lèrgia i conèixer en quins àpats, conserves o preparats es troben, per així evitar-ne el consum.

Al cap d’un temps i segons el resultat de les proves de control, es pot indicar en alguns casos la reintroducció progressiva de l’aliment causant de l’al·lèrgia.

Agenda la teva cita aquí.

 

Cansament i astènia primaveral, com combatre-ho?

Amb l’arribada del bon temps, la pujada de les temperatures i les variacions en els horaris i els hàbits de vida, moltes persones comencen a notar els símptomes del que es coneix com a astènia primaveral. Ho podem definir com una sensació passatgera de cansament, tant físic com intel·lectual, que s’inicia normalment en les primeres setmanes de la primavera i sense que es trobi una causa orgànica que ho justifiqui. Des del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com combatre l’astènia.

Els símptomes de l’astènia primaveral

Tot i que la clínica no és gaire específica, típicament inclou els següents símptomes:

  • Alteracions de l’estat general, amb sensació de cansament i apatia, amb aquest “tenir poques ganes de fer res”.
  • Alteracions del son que van des de l’insomni fins a una somnolència important durant el dia.
  • Dificultat per concentrar-se, amb trastorns de memòria.
  • Canvis d’humor, tristesa, sense causa clara.
  • Dolor muscular i articular.

Recomanacions per combatre l’astènia primaveral

  • Respectar la higiene del son, amb uns horaris fixos i un descans mínim de set hores diàries.
  • Practicar exercici físic moderat i, principalment, a l’aire lliure.
  • Evitar hàbits tòxics com l’alcohol, el tabac, les substàncies excitants com el cafè, els somnífers, etc.
  • Seguir una dieta sana i equilibrada. Augmentar el consum de vegetals frescos de temporada, limitar les carns vermelles a dos cops per setmana i eliminar els aliments processats en la seva pràctica totalitat.
  • Assegurar una ingesta òptima d’aigua (uns dos litres diaris).
  • Fer servir suplements vitamínics (preferiblement sota recomanació mèdica) o naturals (gelea reial, ginseng, guaranà, etc.).

Agenda la teva cita aquí.