Com frenar la miopia durant la infantesa

L’OMS ja qualifica la miopia de pandèmia. I és que actualment a escala mundial afecta un 23% de la població, però d’aquí a 2050 es calcula que aquesta proporció augmentarà al 50% de la població. Per això la prevenció de la miopia és un focus important d’actuació en l’àmbit oftalmològic i sanitari en general.

La infantesa, una etapa clau

Una línia d’acció és frenar el progrés de la miopia durant la infantesa, abans que l’ull assoleixi gaires diòptries, per aconseguir que el/la pacient arribi a l’edat adulta amb el mínim de miopia possible.

A més, cal tenir en compte, d’una banda, que durant la infantesa els ulls creixen, són més elàstics i més reactius, de manera que alguns tractaments resulten més efectius. D’altra banda, l’edat en la qual hi ha més risc d’augment de la miopia és dels 10 als 15 anys, per la qual cosa cal observar i tractar especialment els pacients miops d’aquesta franja d’edat.

La miopia durant la infantesa limita al/la pacient en la seva activitat quotidiana (per fer esport, per banyar-se…), ja que a partir de les 0,75 diòptries adquireix una forta dependència de les ulleres. Però a més, tenir aquest defecte refractiu en una edat tan primerenca augmenta el risc  de poder tenir estrabisme, ull gandul o ambliop, miopia magna (més de 6 diòptries) i patologies durant l’etapa adulta.

Què podem fer per prevenir-la?

Actualment, hi ha diverses opcions de tractaments per frenar la progressió de la miopia i fins i tot prevenir-ne l’aparició.

A la consulta amb l’especialista en oftalmologia pediàtrica, es poden fer proves com la biometria (permet el seguiment del creixement de l´ull) i administrar tractaments com el col·liri amb atropina. També hi ha correccions òptiques com les ulleres amb vidres de desenfocament perifèric o algunes lents de contacte, com les orto-k, totes elles orientades a disminuir el progrés de la miopia.

Fora de la consulta, es poden seguir uns hàbits saludables que ajuden a reduir el risc de desenvolupar miopia durant la infantesa:

  • Reduir el temps d’ús de les pantalles. Si es fan servir, sempre és millor que siguin grans, com la de l’ordinador, per sobre de les pantalles petites, com la del mòbil.
  • Passar temps a l’exterior, com a mínim 8 hores a la setmana.
  • Dormir les hores necessàries recomanades per a l’edat de l’infant.
  • Dur una alimentació equilibrada, com ara la dieta mediterrània, i reduir la ingesta de sucres.

Amb tot, és fonamental acudir a revisions oftalmològiques periòdiques a partir dels 18 mesos, encara que l’infant no es queixi o no sembli tenir cap problema de visió. Com més aviat es detecti la miopia o el risc de desenvolupar-ne, més fàcil serà frenar-la.

6 consells per a prevenir les hemorroides

El sedentarisme i altres hàbits quotidians poden incrementar el risc de patir algunes patologies com les hemorroides, un tipus de variu anal que pot durar diversos dies i que sovint reapareix amb el temps.  Des del Servei d’Assistència Ràpida (SAR) del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com detectar-les i prevenir-les.

Què és una hemorroide?

Les hemorroides internes provoquen sagnat rectal que es pot observar en el paper higiènic a l’hora de netejar-nos després de les deposicions; serà com una taca vermella brillant o gotes de sang fresca. En el cas de les hemorroides externes es pot sentir al voltant de l’anus un embalum, amb dolor associat o sense, picor o secreció de moc després de les evacuacions intestinals.

Què és una fissura anal?

Les fissures anals solen causar dolor intens durant i després d’una evacuació intestinal, i presentar restes de sang vermella en netejar-se. També solen estar associades amb picor i pot presentar una esquerda perceptible a la pell de la zona de l’anus.

És important visitar al metge una vegada que apareixen els primers símptomes i no autodiagnosticar-se, l’especialista podrà proporcionar-te les pautes correctes una vegada detecti si es tracta d’una hemorroide o una fissura anal.

6 consells de prevenció

  1. Menja aliments rics en fibra i beu molta aigua.
  2. Agrega suplements de fibra per a evitar el restrenyiment.
  3. Evita els esforços a l’hora de defecar.
  4. No aguantis les ganes d’anar al bany.
  5. Fes exercici.
  6. Evita estar assegut durant molt de temps.

Agenda la teva cita aquí.

Les principals diferències entre infertilitat i esterilitat

Els últims estudis assenyalen que el 20% de les parelles poden experimentar problemes de concepció durant l’etapa reproductiva. Això es tradueix en infertilitat i esterilitat. Dues afectacions que s’han de consultar i estudiar en profunditat amb un bon especialista del sector. Des del servei de Ginecologia del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem què signifiquen aquests conceptes, les principals diferències i com tractar-los.

Què és la infertilitat?

Parlem d’infertilitat quan la dona es queda embarassada, però no aconsegueix que la gestació arribi a terme patint el que s’anomena abortaments de repetició. L’origen de la problemàtica pot estar en problemes genètics, problemes circulatoris o malalties de salut dels progenitors. Malgrat això, no sempre es troba la causa de manera fàcil i es precisen d’estudis complementaris per arribar al diagnòstic definitiu i poder iniciar un tractament.

Què és l’esterilitat?

Aquest concepte defineix els casos en què la parella o la dona no poden aconseguir un embaràs malgrat intentar-ho al llarg del temps. Cal que en la consulta acudeixi la dona amb la seva parella perquè els estudis i les proves es realitzin a tots dos.

En les dones s’estudia la salut hormonal i la capacitat dels ovaris de produir ovulacions i fol·licles. També es té en compte la forma i funcionalitat de les trompes de Falopi i de l’úter. La revisió ginecològica ajuda a conèixer l’estat de salut a nivell reproductiu.

Per estudiar el factor masculí, la principal prova és el seminograma que detecta el nombre i la funcionalitat dels espermatozoides. Les condicions de recollida del semen han de ser molt específiques, per això és important informar correctament sobre totes les passes per a la recollida de la mostra, assegurant així un bon resultat.

Agenda la teva cita aquí.

Què és l’estrabisme?

Coneixes algú que desvia un ull respecte de l’objecte que està mirant? És probable que aquesta persona pateixi estrabisme, un problema de salut ocular relativament freqüent en infants, però que també afecta molts adults. Es pot presentar a partir dels 6 mesos d’edat (estrabisme congènit), durant la primera infantesa (estrabisme infantil) o a partir dels 6-8 anys (estrabisme de l’adult).

En el cas dels infants, es pot produir per malalties que afecten la retina o el nervi òtic, un funcionament inadequat dels músculs oculars, un defecte refractiu (miopia, astigmatisme o hipermetropia) o a conseqüència d’un quadre d’estrès.

Pel que fa als adults, sovint es tracta o bé d’un estrabisme que havia quedat latent durant un temps, però es fa palès més endavant, o bé té l’origen en altres malalties, com accidents microvasculars (la diabetis, la hipertensió arterial…) accidents cerebrovasculars o tumors del sistema nerviós central. Puntualment, també podria aparèixer després d’una cirurgia ocular com la de cataracta, la de despreniment de retina o la de glaucoma (implant valvular).

Tractaments per l’estrabisme

Hi ha moltes opcions terapèutiques mèdiques i quirúrgiques per tractar l’estrabisme. La més adequada per cada cas la podrà indicar l’oftalmòleg/òloga després de la revisió del/la pacient i del seu historial clínic.

Alguns d’aquests mètodes són la teràpia visual (exercicis per modificar la manera de treballar l’ull), els prismes (lents en forma de falca que s’incorporen a les ulleres i desvien el curs dels raigs lluminosos, de manera que realineen les imatges per fer-les coincidir amb els eixos visuals), les injeccions de neuromoduladors (una toxina que immobilitza els músculs amb un excés d’activitat, amb la qual cosa s’estabilitza la funció muscular i s’alleugen els símptomes propis de la desviació) o la cirurgia d’estrabisme (ambulatòria, però sovint requereix més d’un procediment per aconseguir els resultats desitjats).

Aquestes opcions s’apliquen quan l’estrabisme no es pot corregir amb ulleres, de vegades acompanyades d’oclusions oculars amb pegats, que és un dels mètodes més habituals per tractar l’estrabisme infantil.

Estrabisme o ambliopia?

L’estrabisme sovint es confon amb l’ambliopia o ull gandul. Mentre que el primer implica que els dos ulls no mirin simultàniament al mateix punt, la segona es basa en la preferència que dona el cervell a la visió d’un dels dos ulls, la qual cosa provoca que l’altre ull no s’estimuli i no acabi fent la seva funció correctament.

La correcció de l’ull gandul o ambliopia no sol ser efectiva més enllà dels 8 anys. El tractament de l’ull gandul en infants es basa a tapar l’ull que té una visió millor (normalment el que no es desvia) per estimular visualment l’ull desviat o gandul, es realitza amb oclusions amb pegats durant unes hores determinades al dia i uns dies de la setmana a criteri de l’oftalmòleg/òloga.

No hi ha tractament per a l’ull gandul en adults (només per a l’estrabisme per millorar l’estètica del pacient). Per això és molt important fer les revisions oftalmològiques pertinents abans d’arribar als 8 anys; un diagnòstic a temps pot corregir l’ambliopia i evitar arribar al punt que no es pugui tractar.

Les claus de la malaltia de Crohn

La malaltia de Crohn és una malaltia inflamatòria crònica intestinal que comporta lesions de forma recurrent a qualsevol lloc del tub digestiu. Afecta especialment persones joves que presenten episodis de símptomes estomacals com ara diarrea, dolor abdominal, febre, sang a les deposicions o fístules. La malaltia de Crohn provoca diversos problemes de salut que poden comportar canvis en els àmbits personals, socials i familiars de la vida dels pacients. Des del servei de Digestiu del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com detectar aquesta malaltia i el seu tractament.

Els símptomes

Els símptomes que es presenten amb més freqüència en un brot d’aquesta malaltia són:
  • Símptomes digestius: dolor abdominal, diarrea o emissió de sang i/o moc en la femta.
  • Símptomes no digestius: anèmia, lesions a la pell, inflamació articular o aftes bucals.

El diagnòstic

Per fer el diagnòstic, el metge es basa en la suma de símptomes que el porten a demanar les proves complementàries que identifiquen i localitzen les lesions en el budell. La prova més important és la colonoscòpia, que consisteix en la introducció d’un tub flexible per l’anus que permet visualitzar l’interior del budell i mitjançant el qual es poden obtenir biòpsies.  Els resultats de les biòpsies serveixen per confirmar el diagnòstic.

El tractament

La base per a la recuperació és el tractament farmacològic. El més important, un cop acordat el tractament amb l’especialista, és no deixar-lo, ja que això implicaria recaigudes i un mal control de la malaltia. Agenda la teva cita aquí.

Al·lèrgies alimentàries, com detectar-les?

 

L’al·lèrgia alimentària és una resposta immunitària exagerada de l’organisme que es produeix en persones hipersensibles a conseqüència de la ingestió, la inhalació o el contacte amb un aliment determinat o els seus derivats, o amb un additiu contingut en aquest aliment. Les persones que en pateixen presenten símptomes quan ingereixen, inhalen o tenen contacte amb aliments que per a la majoria de la població són segurs i saludables. Des del servei d’Al·lergologia del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com tractar les al·lèrgies alimentàries.

Les conseqüències de les al·lèrgies alimentàries

En algunes ocasions les al·lèrgies alimentàries poden provocar trastorns greus i, fins i tot, arribar a comprometre la vida de les persones: això passa quan es desencadena el que es coneix com a anafilaxi, un procés de molta gravetat que pot afectar tot l’organisme i que requereix atenció mèdica urgent.

Qualsevol aliment pot produir una reacció al·lèrgica, però els més comuns i que causen les reaccions més greus són la llet i derivats, els ous, la fruita, la fruita seca, els cacauets, la soja, el peix i el marisc.

El fet que certs aliments produeixin amb més freqüència reaccions al·lèrgiques està directament relacionat amb l’edat i els hàbits nutricionals de les persones afectades.

Generalment, la simptomatologia comença immediatament, pocs minuts després d’haver ingerit l’aliment i rarament un cop passades dues hores.

Els símptomes més comuns:

  • Picor o inflor dels llavis, la llengua o la boca.
  • Inflor de la cara i les parpelles.
  • Urticària, borradura o granissada.
  • Picor o opressió a la gola, dificultat per empassar.
  • Dificultat per respirar, xiulets.
  • Dolor abdominal, nàusees, vòmits, diarrea.
  • Mareig, desmai.
  • Pressió sanguínia baixa (hipotensió).

L’únic tractament eficaç davant d’aquesta patologia és evitar estrictament l’aliment que conté l’al·lergen o els al·lèrgens responsables de l’al·lèrgia.

La persona especialista en al·lèrgies, un cop fet el diagnòstic, indica quins aliments s’han d’evitar i prescriu una dieta basada en l’exclusió d’aquests aliments.

Cal tenir la màxima informació sobre l’aliment o grup d’aliments que provoquen l’al·lèrgia i conèixer en quins àpats, conserves o preparats es troben, per així evitar-ne el consum.

Al cap d’un temps i segons el resultat de les proves de control, es pot indicar en alguns casos la reintroducció progressiva de l’aliment causant de l’al·lèrgia.

Agenda la teva cita aquí.

 

Cansament i astènia primaveral, com combatre-ho?

Amb l’arribada del bon temps, la pujada de les temperatures i les variacions en els horaris i els hàbits de vida, moltes persones comencen a notar els símptomes del que es coneix com a astènia primaveral. Ho podem definir com una sensació passatgera de cansament, tant físic com intel·lectual, que s’inicia normalment en les primeres setmanes de la primavera i sense que es trobi una causa orgànica que ho justifiqui. Des del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com combatre l’astènia.

Els símptomes de l’astènia primaveral

Tot i que la clínica no és gaire específica, típicament inclou els següents símptomes:

  • Alteracions de l’estat general, amb sensació de cansament i apatia, amb aquest “tenir poques ganes de fer res”.
  • Alteracions del son que van des de l’insomni fins a una somnolència important durant el dia.
  • Dificultat per concentrar-se, amb trastorns de memòria.
  • Canvis d’humor, tristesa, sense causa clara.
  • Dolor muscular i articular.

Recomanacions per combatre l’astènia primaveral

  • Respectar la higiene del son, amb uns horaris fixos i un descans mínim de set hores diàries.
  • Practicar exercici físic moderat i, principalment, a l’aire lliure.
  • Evitar hàbits tòxics com l’alcohol, el tabac, les substàncies excitants com el cafè, els somnífers, etc.
  • Seguir una dieta sana i equilibrada. Augmentar el consum de vegetals frescos de temporada, limitar les carns vermelles a dos cops per setmana i eliminar els aliments processats en la seva pràctica totalitat.
  • Assegurar una ingesta òptima d’aigua (uns dos litres diaris).
  • Fer servir suplements vitamínics (preferiblement sota recomanació mèdica) o naturals (gelea reial, ginseng, guaranà, etc.).

Agenda la teva cita aquí.

Com tractar l’acne?

L’acne, conegut mèdicament com a acne vulgaris, és una malaltia de la pell molt freqüent que es caracteritza per l’aparició de barbs, grans i nòduls inflamatoris.

Gairebé totes les persones han tingut acne en algun moment de la vida. Des del servei de Dermatologia del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com tractar aquesta malaltia.

Per què s’origina l’acne?

L’acne no es deu a una manca d’higiene personal i té el seu origen en una excessiva producció de greix per part de les glàndules sebàcies localitzades a la pell i a prop dels fol·licles pilosos. Això és promogut per un augment de certes hormones durant la pubertat. Aquests porus amb un excés de greix tenen una major tendència a tancar-se.

Els factors que agreugen l’acne

  • L’estrès. És important portar un estil de vida saludable que inclogui suficients hores de descans i activitat física diària per a mantenir a ratlla l’estrès i l’ansietat.
  • La dieta és un factor agreujant més controvertit.
  • La susceptibilitat genètica familiar també pot tenir un rol rellevant en el desenvolupament de l’acne.

Moltes malalties de la pell poden assemblar-se a l’acne, per la qual cosa si hi ha dubtes sobre el diagnòstic, és recomanable visitar a un professional.

Tractaments per alleujar l’acne

Els tractaments per tractar l’acne tenen com a objectiu evitar la formació de nous ‘granets’. Això s’aconsegueix a força de disminuir la producció de bacteris i cèl·lules mortes que obstrueixen els porus de la pell. Hi ha diferents tractaments tòpics (cremes, ungüents…) i orals (amb medicació prescrita pel dermatòleg).

Una correcta higiene cutània és fonamental en qualsevol persona que tingui acne. A continuació, detallem alguns consells per a practicar una higiene cutània correcta:

  • Netejar la pell dos cops al dia fent servir un gel netejador suau o sabó per rentar la cara (els sabons específics per a acne de venda al públic solen contenir àcid salicílic o peròxid de benzoil, que són eficaços per eliminar el greix cutani i disminuir la càrrega bacteriana.S’han de fer servir després de la indicació específica del metge).
  • Netejar la pell com més aviat millor després de fer esport o altres activitats que poden causar molta sudoració.
  • Usar maquillatge, hidratants o crema solar de textura aquosa.
  • És molt important evitar manipular, tocar o explotar els ‘granets’,atès que això pot endarrerir la curació de les lesions i deixar cicatrius permanents o punts negres.

Agenda la teva cita aquí.

 

Heterocromia: persones amb un ull de cada color

Coneixes algú que tingui els ulls de colors diferents? Es tracta d’una condició anatòmica anomenada heterocromia, que implica que cada un dels dos ulls d’una persona o d’un animal tingui un color diferent.

La majoria de les persones tenim els dos ulls del mateix color, determinat per factors genètics que modifiquen la quantitat i la distribució de la melanina a l’iris. Tanmateix, excepcionalment (es calcula que l’heterocromia afecta un 1% de la població mundial), es produeix aquesta diferència entre ambdós ulls.

L’heterocromia total (cada iris d’un color completament diferent) és poc freqüent en éssers humans; en persones habitualment afecta només una franja d’un dels ulls (heterocromia central o sectorial), i no compromet la funció visual, però sí que pot ser conseqüència d’algunes malalties oculars.

Classificació de l’heterocromia

D’una banda, l’heterocromia congènita, la que apareix en néixer o pocs dies després, pot ser idiopàtica i no afectar la visió. Malauradament, també pot ser conseqüència d’una patologia congènita subjacent, com la neurofibromatosi, la síndrome de Waardenburg o la síndrome de Claude-Bernard-Horner.

D’altra banda, l’heterocromia adquirida pot aparèixer en qualsevol moment de la vida a causa d’una lesió o d’altres malalties subjacents, com la siderosi, la ciclitis heterocromàtica de Fuch o la uveïtis. Puntualment, les persones que presenten glaucoma només en un ull i segueixen un tractament crònic amb prostaglandines, també poden experimentar una heterocromia en forma de l’enfosquiment d’aquest ull.

Per això, si s’aprecien canvis de coloració a l’iris, es recomana visitar-se amb un/a oftalmòleg/a per tal d’examinar el cas i descartar l’existència d’alguna patologia subjacent.

Com detectar si una piga és neoplàsica?

Taques, pigues, berrugues… La pell no és uniforme i és habitual, en uns casos més que no pas en altres, que la majoria de les persones en presentin alguna d’aquestes manifestacions. Això sí, s’ha d’anar amb compte amb les imperfeccions que apareixen per a detectar a temps una possible lesió maligna. Aprofitant que aquest dissabte es commemora el Dia Europeu de la Prevenció del Càncer de Pell, des del servei de Dermatologia del Centre Mèdic Mútua Penedès t’expliquem com detectar si una piga és neoplàsica.

Què és una piga?

Una piga és una lesió benigna formada per les cèl·lules que sintetitzen el pigment de la pell o melanòcits. Es manifesta habitualment com a una taca de color marró o negre de mida petita (de mig a un centímetre) a la pell. Les pigues poden tornar-se malignes, però és un fenomen poc freqüent. El tumor maligne que deriva dels melanòcits (melanoma maligne) és un tumor que pot aparèixer tant a partir de pell normal, o bé a partir d’una piga que ha canviat. Resulta important detectar-ho precoçment.

L’autoexploració ha demostrat ser una eina eficaç en el diagnòstic precoç del melanoma maligne. Ens hem de fixar en aquelles pigues que mantenen molta activitat o quantitat de pigment (fosques), aquelles d’aspecte irregular, les que no estem segurs de quan han aparegut o les que han experimentat un canvi recent.

Els signes preocupants que poden aparèixer a una piga

Els signes que ens han de cridar l’atenció es defineixen per les inicials ABCD.

  • A: Asimetria (forma irregular).
  • B: Contorn (“borde”) irregular.
  • C: Color: canvis de color o la presència de dos o més colors.
  • D: Diàmetre o mida superior a sis mil·límetres.

En un individu amb múltiples pigues, davant la presència d’una piga de característiques diferents de la resta, és recomanable que la lesió sigui valorada per part de l’especialista.

Finalment, és important tenir en compte que qualsevol canvi anormal d’una piga incloent-hi sagnat, inflamació, pruïja o canvi de mida sigui motiu de consulta al dermatòleg/a.

Agenda la teva cita aquí.